|
per Joan Carles Orengo Podrà semblar fàcil i obvi declarar-se admirador d’un personatge com en Jordi Tarrés. Perquè qui no admira mites com Indurain, John Lennon o Leonardo da Vinci, per citar exemples de personatges que han traspassat la magnitud del previsible en els seus propis camps d’actuació? Però tinc de confessar que aquesta admiració meva va mes enllà de la pura avaluació d’uns resultats esportius. He tingut la sort de poder viure de forma molt directa la trajectòria d’en Jordi Tarrés en el Campionat del Món, com a enviat especial de la revista Motociclismo, així he pogut ser testimoni directe del naixement d’un mite. El meu primer encàrrec per a Motocilcismo fou una proba del nacional de trial, la meva “primera” sortida al estranger, al GP de la Gran Bretanya de 1989, en el que en Tarrés patia una severa derrota que el va esperonar a iniciar la seva època de domini internacional i la seva famosa “racha” de catorze victòries consecutives, i el meu primer reportatge seriós fou sobre el prototipus que va revolucionar la tècnica d’aquesta especialitat, la primera Beta Zero d’alumini, amb la que en Jordi va encadenar catorze victòries consecutives en dos anys de mundial. Aquesta sèrie de reportatges em varen vincular especialment amb el món del trial, i especialment amb el d’en Jordi Tarrés. Des de llavors, ha estat obligatori (i acomplert amb molt de gust) el seguir molt d’a la vora la trajectòria del campió, per això m’ha estat també fàcil acostar-me al costat humà del personatge en qüestió. I es aquí on tots els arquetips es desmunten. Des de el primer dia vaig veure que la magnitud humana del mite superava amb escreix a la esportiva. Mai hi ha hagut un “no” a la hora de fer el reportatge mes insòlit per a agradar als lectors de Motociclismo, i sempre hi ha hagut una invitació per, per exemple, compartir un plat a la mesa familiar, primer a la senzilla casa paterna de Rellinars, després a la mes acomodada dels primers èxits, i ara a la sumptuosa mansió del triomfador en que s’ha convertit en Jordi Tarrés. Però l’essència no ha canviat, ni l’ordre dels factors. Sempre he realitzat la meva feina desprès que ell fes la seva. Es a dir, les fotos venien sempre desprès d’una sessió de gimnàs o de entrenament. Mai hi ha hagut un sol dia en el que en Jordi Tarrés hagi deixat d’anar en moto, de treballar, i mai hi ha hagut una sessió fotogràfica que no s’hagi convertit en una jornada mes de probes i de “a veure si aconsegueixo pujar aquella pedra que fa dies que s’em resisteix.” Una mostra mes de que tots els seus triomfos han estat la conseqüència directa de la seva inesgotable capacitat de treball per sobre de qualsevol altre genialitat. Avui, la trajectòria trialera sobre la moto d’en Jordi Tarrés sembla haver-se acabat, però el que sens cap dubte perdurarà durant molt de temps, qui sap si potser per a sempre, es el seu nom gravat com a títol del llibre d’or de la història d’aquest esport. El trial s’escriurà sempre amb “T” de Tarrés i l’ombra del heptacampió serà sempre molt allargada. |
|
|
“Abans de començar a córrer, entrenava amb el meu germà i un pilot oficial de Bultaco, però jo no els hi feia molt de cas i anava molt al meu aire.” “Des de molt petit el trial era quelcom que m’agradava molt. A la vora de casa meva es feia una proba del mundial, i un meu veí , en Pepitu Casademunt era pilot oficial de Bultaco, i jo veia que li facilitaven motos, recanvi, el veia entrenar, i tot aquell món m’atreia una barbaritat. El meu germà també feia trial, però jo vaig començar amb la bicicleta, perquè no hi havia altres medis. Primer em transformava jo mateix les bicis per a convertir-les en bicis de trial, per mes tard poder comprar-me una Montesita de trialsin. Vaig passar tres anys corrent en bici, i gràcies a l’ajuda d’en Trueba em vaig poder comprar la meva primera moto, amb la que vaig començar a entrenar amb el meu germà Francesc i en Casademunt, encara que jo anava molt al meu aire. D’aquesta forma, a la meva primera cursa ja ho vaig fer força be i la gent es van fixar en mi.
Vaig cremar les etapes molt de presa, perquè vaig començar una mica tard, sobre tot comparat amb els nois d’ara, i l’any següent ja estava participant en el Mundial amb l’ajuda d’en Pere Ollé, a excepció de las curses d’USA i Canadà, i encara així vaig acabar l’onzè. Al any següent, el 1986 vaig acabar quart, i llavors ja s’em van començar a obrir portes en forma d’ajudes i recolçaments per a encarrilar la meva carrera. Els principis els recordo molt durs, viatjant i dormint en una furgoneta, amb la família de Riccardo Bosi, mecànic de Beta que ara va amb en Kuroyama, però no puc dir que ho passés malament ni molt menys, perquè feia el que m’agradava.»
Espanya:
13º
Bèlgica:
12º "El
que podia succeïr aquell any era imprevisible. Jo venia
de fer quart l’any anterior, però la veritat es que
millorar no era fàcil, els rivals eren forts i jo encara
era inexpert. A més, tot va començar molt malament,
a la primera cursa, aquí a Espanya, no vaig puntuar per
arribar fora de temps, cosa que també els hi va passar
a la resta de pilots punters, excepte a en Michaud precisament,
que a més a més va acabar segon. Això significava
pràcticament començar la temporada pensant que
el campionat estava ja perdut. Afortunadament poc a poc vaig
anar millorant, i vaig acabar l’any de forma fantàstica,
guanyant cinc curses seguides i proclamant-me campió a
Suïssa, a falta d’una proba per a finalitzar la temporada,
això, tenint en compte que a la primera no vaig puntuar,
com ja he dit, crec que representa un resultat bastant bo.
Resultats
1987 “Varem arribar a l’última cursa empatats a tot. El que quedés davant del altre seria el Campió del Món.” “Aquest fou un any molt especial per a mi, doncs després de aconseguir el meu primer títol, hi va haver una moguda bastant important a Espanya. Es va parlar molt del tema, cosa que em va sorprendre bastant i van començar a sortir els primers patrocinadors, com Tabacalera. Per altre part, la diferència amb que havia guanyar l’any anterior, no es que em relaxés, però al ser tant jove tampoc estàs capacitat per veure les coses com son. A les primeres curses vaig tenir algun problema amb la moto, amb un escapament que amb els cops es quedava embossat. Quant ens en varem donar compta i ho varem solucionar va començar a anar tot com devia, i llavors vaig començar a recuperar terreny, doncs fins el moment en Michaud, portava guanyades quatre curses i jo cap. Vaig aconseguir la meva primera victòria a Àustria, la sisena proba d’un mundial de dotze, i llavors es va començar a donar una circumstància curiosa, mentre jo guanyava curses a Bèlgica, Itàlia i Finlàndia, ell anava repetint els mateixos resultats que jo havia fet, fins el punt que varem arribar a la última cursa, a Polònia, empatats a tot, a punts i a resultats, pel que la cursa es va desenvolupar sota una tensió enorme, ja que el que quedés davant del altre guanyava el campionat. Jo crec que en aquell moment era superior, portava sis curses per davant seu, però en la definitiva em va guanyar ell. Sé que la va preparar molt bé, va anar al psicòleg, mentre que jo anava simplement amb la confiança en mi mateix. Va ser un cop molt dur, ja que si el any anterior el campionat m’havia vingut gros, aquest sotscampionat em va sentar molt malament, perquè crec que el vaig perdre per problemes tontos a les primeres curses.” Espanya:
3º
1989 (Campió del Món) “El dia en que vaig aconseguir traspassar a la cursa tot allò que feia entrenant, em vaig situar per davant dels demès”. “Aquell
hivern varem treballar molt, per intentar superar la poca diferència
que m’havia tret en Michaud. També varem creure que
la moto del francès havia estat millor. Tot això
va provocar que comencéssim l’any amb una moto que
no anava gens be, amb un motor massa potent, i els resultats
a les dues primeres curses, Anglaterra i Irlanda, varen ser bastant
dolents, un sisè i un quart. Per altre costat, jo ja havia
provat el nou prototipus, amb xassís d’alumini durant
l’hivern, amb la que em varen posar la mel als llavis, però
per circumstancies comercials no em varen deixar començar
la temporada amb ella. Com que a més l’any anterior
jo ja no me havia trobat massa a gust amb la Campionato, tot
això va provocar que, aprofitant un petit espai de temps
entre Irlanda i la següent cursa, Itàlia, varem decidir
sortir amb la moto nova, tot i que estava en un estat bastant
de prototipus. Estava previst fer-ho com a molt aviat en les
últimes curses del any, però em vaig posar pesat
i vaig aconseguir-los convèncer per traureu-la abans.
A partir de llavors tot va canviar radicalment, entre la meva
nova motivació i la moto que suposo també anava
molt millor, vaig guanyar totes les curses que quedaven de la
temporada, encadenant deu victòries consecutives. Gran Bretanya:
6º "Si hem de fer una gràfica de la meva carrera com a pilot, opino que en el 1990 estaria situada la cresta mes alta.” “Aquell
any el varem començar amb la mateixa inèrcia que
havíem acabat l’any anterior, es a dir, amb molta
autoconfiança en mi i la moto, i guanyant’ho tot.
Casi m’atreviria a dir que aquell any fou el mes fàcil,
al menys pels resultats aconseguits. En Michaud havia patit un
lesió, i el fet de haver guanyat amb superioritat a un
rival que jo considerava psicológicament mes fort crec
que em va ajudar molt. En Bosis era mes irregular i la resta
de pilots pràcticament no comptaven. Repeteixo, crec que
el 1990 fou el meu millor any. Estava en el meu millor moment
esportivament parlant. Em trobava a gust amb la moto, tenia ja
experiència…tot estava sota control. Irlanda:
1º
“Si aquest any hagués estat l’últim, a ningú li hagués estranyat” “El
1991 no el recordo com un any especialment positiu, em costava
mes guanyar les curses, i als meus rivals cada cop els veia mes
a prop. Estàvem passant també un canvi generacional.
Per un costat hi havia gent que pujava molt fort como l’Ahvala,
en Camozzi, en Bilbao, i per l’altre, noms com Girard, Michaud,
Narita, Crawford, anaven cap avall o be es retiraven, i a mi
se m’encasellava mes amb aquests últims que amb els
primers. A Espanya també passava el mateix, amb la fi
de pilots com Gallach, Codina i Renales que van marcar tota una
època. Però tot i amb això, aquell any també
vaig guanyar amb certa superioritat, amb molts de punts de avantatge,
vaig guanyar sis curses i tan sols vaig fer un resultat fora
del podi. També era el tercer any consecutiu de guanyar
curses i campionats, i això et relaxa, et fa perdre una
mica l’il·lusió, la força. De fet,
si aquell hagués estat el meu últim campionat,
a ningú, ni a mi mateix, l’hi hagués estranyat.
Crec que com he dit abans, el meu millor moment va ser l’any
anterior, i en el ’91 hi havien molts factors que feien
pensar en un possible relleu, per les circumstàncies que
ja he citat. El ’91 s’ha de definir como el final d’una
etapa, el que pugues venir després ningú ho sabia. Resultats 1991 Luxemburg:
1º 1992 (Sotscampió del Món) “Tant esportiva com professionalment parlant, aquell fou el meu pitjor any.” “Aquest fou un any molt difícil. Un dels mes grans problemes es que no em trobava gens a gust amb la moto. Encara que no feia mals resultats, a finals del any anterior havia començat a detectar coses a la moto que no m’agradaven, i varem començar l’any de la mateixa manera, amb els mateixos problemes. Sincerament, fou un any molt dolent per a mi, casi m’atreviria a dir que tant esportiva, com professionalment parlant, aquell fou el meu pitjor any. Molts problemes dins del equip, amb la fàbrica, tot i que fins a la última proba podia haver estat campió, mai em vaig trobar a gust. Les claus s’han de buscar en que ja portava set anys amb la mateixa marca, amb el mateix equip, i tot i que varem començar l’any be, quant em vaig ficar al cap que la moto no anava be, la fàbrica es va col·lapsar, arribant a un punt en que no se sabia si era veritat o eren només manies meves, perquè els altres pilots no es queixaven. Em creien, perquè fins el moment era jo l’únic que els hi havia donat resultats, però l’ambient es va anar enrarint. Considero que l’Ahvala va merèixer guanyar, encara que va guanyar menys curses que jo, i es va aprofitar de la meva baixada de rendiment al final del campionat. A mes, a Aprilia, al veure els problemes que teníem van reforçar molt el seu equip i no hi va haver res a fer. A l’última cursa, els USA, ja vaig tenir clar que tenia de canviar de marca. Vaig parlar amb els de Beta, i vaig veure que ells no tenien cap interès en seguir. Les dues parts estàvem fartes dels problemes amb la moto, i desprès les coses van anar empitjorant, van buscar qualsevol excusa per no pagar-me el que em devien. Es van buscar petites coses del contracte que jo havia incomplert, coses que mai se segueixen al peu de la lletra per cap de les dues parts, però que si el que vols es no pagar, t’agafes a qualsevol cosa.” Espanya:
3º 1993 (Campió del Món) "Fou un any molt important. Quan tothom em donava per acabat, vaig guanyar amb Gas Gas que no havia guanyat mai i vaig guanyar a en Marc Colomer que era molt mes jove i que anava amb Beta” “El
final de temporada i els problemes que vaig tenir amb Beta em
van marcar molt, i em vaig començar a moure tan bon punt
vaig tenir clar que tenia de canviar, trobant de seguida el recolçament
de Gas Gas. Ja hi havia hagut rumors que ens vinculaven, però
en aquell moment encara tenia jo el poder de decisió pel
meu historial, i em vaig posar en contacte amb Gas Gas, amb la
mediació de l’Andreu Codina. A ells els hi va venir
una mica de sorpresa, no s’ho esperaven m’imagino,
però vaig trobar un enorme recolçament per part
seva. Ells tenien una moto que jo considerava que podia ser guanyadora,
encara que era mes “jove” que les altres. També
va influïr el fet de ser una moto de casa, jo ja estava
una mica tip de anar a Itàlia, per lo que tenir la feina
mes a prop de casa era molt positiu, tant per la comoditat como
pel fet de poder treballar mes en la moto. Allí va començar
la meva última etapa com a pilot. Tot això em va
agafar en un moment difícil, ja que molts em donaven ja
per acabat. Cap altre pilot havia aconseguit mes de tres títols,
i jo ja en portava quatre. Llavors es van dir moltes tonteríes,
com ara que jo anava de franc a Gas Gas, però res mes
lluny de la realitat, perquè les dues parts estàvem
molt contentes de la unió. L’únic problema
era que ja tenien a l’Amós Bilbao, que acabava de
guanyar dos grans premis. Jo no vaig exigir que l’Amós
s’en anés, però la veritat es que sí
que els hi vaig fer entendre que no hi havia lloc per tots, necessitava
el màxim de recolzament, i ells ho tenien molt clar també. Resultats 1993 Luxemburg:
5º 1994 (Campió del Món) "De la meva etapa amb Gas Gas, aquest fou el meu millor any, i va reforçar la meva llegenda com a campió.” “Aquest any es perfilava com a molt dur. Tot el món donava per campió a en Marc abans de començar la temporada. Igual que a mi se m’havia ja “jubilat” abans de començar l’any, aquest any passava el mateix, perquè en els indoors en Marc ja anava millor que jo, i en la pretemporada ell havia estat superior. Si tenies en compte la seva joventut, i que ell era un piloto en ascens i jo una estrella teòricament a la baixa, es donava per fet de que aquell seria el seu any. Tant fou així, que penso que ho va acabar pagant, doncs de ser un teòric campió, no va acabar ni sotscampió, va acabar quart. Amb tot això, va ser una temporada molt mes plàcida que la anterior. Jo em trobava molt mes a gust amb la moto després de haver treballat un any amb ella, l’equip també estava mes rodat. De l’etapa amb Gas Gas aquell fou el millor any, vaig guanyar set curses i vaig acabar amb quaranta-cinc punts de diferència amb el segon. Exteriorment fou també un any que va reforçar la llegenda Tarrés, amb sis títols mundials.” Irlanda:
1º "Fou un any de molta tensió lluitant amb en Colomer, i quant va acabar, vaig veure que havia arribat al límit de lo que em podia exigir a mi mateix”. “Aquell ja fou un any difícil de veritat. Tots esperàvem la resposta d’en Marc, que ja havia tingut els seus mes i menys amb Beta i havia passat a Montesa, per lo que se li suposava una nova motivació. Jo esperava una reacció seva important per aquest any, i en realitat fou així. Varem estar tot l’any molt igualats, i tant sols es va decidir a Andorra, la penúltima proba, en la que ell va fallar i em va donar uns pontets de avantatge que em varen permetre arribar mes desfogat a la última cursa, a Finlàndia, on ell va guanyar, però jo vaig fer segon i em vaig endur el títol. Va ser un any de molta tensió, ens anàvem alternant en les victòries i em costava molt de guanyar-lo, encara que vaig acabar l’any amb cinc victòries, per quatre de ell. Era també el meu tercer any consecutiu de campió, amb el que això comporta de cansament i relaxació. Aquest també fou un any en el que vaig acabar fart, em vaig dir ja prou de esforçar-me tant. Penso que vaig arribar al límit del que et pots demanar a tu mateix." Luxemburg:
3º 1996 (3º)
Espanya:
2º 1997 (Cinquè) "Aquest any varen coincidir moltes coses en contra meu, el meu pilotatge a la baixa, els joves que pujaven molt forts, i un reglament que els afavoria mes a ells que a mi.” “A
pesar dels problemes que vaig tenir l’any anterior, com
que vaig acabar l’any molt be, i donat que amb els pilots
que varen quedar per darrera meu encara hi havia molta distància,
vaig tornar a encarar el ’97 pensant que podia lluitar altre
vegada pel títol. A més, seguia contant amb el
recolçament dels patrocinadors, i això també
es una part important que et motiva a continuar. Però
tenia clar que tenien de canviar moltes coses, hi havia coses
a l’equip que no funcionaven, vaig tenir també ofertes
de varies marques per a canviar, cosa que em va sorprendre una
mica perquè precisament jo no era una aposta de futur.
Tot això va alentir una mica la feina de pretemporada
i vaig perdre bastant de temps, doncs al no saber amb quina moto
anava a córrer, no vaig dedicar temps a treballar amb
la Gas Gas, que al final fou amb la que em vaig quedar. Al mateix
temps, a la fàbrica hi havia altres problemes afegits
al meu, i per tot això va costar molt d’arrancar
la feina de cara a les curses. Un cop iniciat el mundial, vaig
veure que no estava al cent per cent, no em trobava a gust amb
la moto, que era molt diferent a la del any anterior. Tot això
s’hi van afegir els canvis en el reglament, en el que no
m’hi vaig trobar gens a gust i això afegia un element
de desmotivació. El resultat fou que vaig estar tot l’any
lluitant per posicions a les que no estava acostumat. El salt
tant gran que s’ha donat ve motivat en part per aquest motiu,
un reglament que penso que a mi m’ha perjudicat i a altres
els ha afavorit, com es el cas dels pilots japonesos, tot això
afegit a que jo estava en carrera descendent i ells al contrari.
Espanya:
3º/7º
El que pensa sincerament d’ells Antoni Trueba: "L’Antoni va ser en el seu moment como un pare per a mi. Sempre m’havia portat de la mà a tot arreu. Per això, em va decepcionar una mica quant vaig trencar amb Beta. Em va sorprendre d’ell que tingués una reacció tan freda i mercantil de la situació. Actualment no tinc cap problema amb ell, però també es veritat que estaríem millor si aquell fet no hagués passat." Pere Ollé: "Doncs si en Trueba fou com un pare, en Pere fou com un germà. Quant jo vaig començar, vivia i menjava del que ell cobrava com a pilot provador de Beta. Em defensava davant de tot el món i em va protegir fins que jo vaig començar a volar sol. El problema es que jo no volia volar sense ell. Varem passar uns moments difícils quant s’en va anar amb en Marc Colomer, era una situació molt estranya veure’l ajudant a un rival. Com a persona puc dir que si d’algú he tret quelcom positiu ha estat d’en Pere." Thierry Michaud: "A en Michaud el tinc com a el rival mes dur que he tingut mai, encara que probablement altres ho hagin estat encara mes. Era molt fort, molta personalitat i per colmo, era “gabatxo”. Era “el rival”, em “machacaba”. No se si es comparable, però deu ser el mateix que jo he estat per en Marc Colomer per exemple. Personalment teníem mala relació quant érem rivals, però ara es pot dir que es bona." Josep Rovira Paxau: "El “Pachi”, en el apartat tècnic, ha estat el meu mestre. Fins que vaig entrar a Gas Gas no m’havia ficat tant en la part tècnica de la moto como amb ell. M’ha ensenyat moltes coses sobre el que es una moto de trial. El problema es que ell te un caràcter tan fort como jo, però sempre ens hem respecta l’un al altre i la proba es que seguim tenint molt bona relació a pesar de que ja no treballem tant junts." Narcís Casas: "D’en “Sisu” el que mes admiro es que entén perfectament al pilot i el que ell sent, molt al contrari del que passava a Beta, per exemple, on Mr. Bianchi no en tenia ni idea. Això es el que mes he apreciat de ell, doncs m’he sentit molt recolçat per ell. En el altre costat de la balança hi ha en que es una persona molt ocupada, vol abraçar-ho tot i a vegades se l’hi escapa alguna cosa." Salva García: "D’en Salva puc dir que es el meu millor amic. Apart del seu treball impecable, puc dir que mai, mai, he tingut cap problema amb ell. Es una persona que em compren, m’ajuda. Estic segur de que alguna vegada li he tocat els c…. i tot i amb això ell sempre ha respost. Personalment no li posaria un deu, si no un onze si fos possible. En cursa, el que em passa a mi ho viu ell." Amós Bilbao: "L’Amós, des de el principi fins el final, sempre serà això: Amós. Ha estat rival meu, i sobre tot en el nacional, se l’hi ha fet mes rival del que en realitat ho fou, i això ens va provocar unes tensions que en realitat no existien. Reconec que en algun moment l’he fastiguejat bastant, però no ha estat mai res personal. Circumstàncies de la vida professional varen fer que jo ocupes la seva moto, m’endugués al seu motxiller, però crec que ell, tot això en el fons ho entén, perquè seguim sent amics." Marc Colomer: "En Marc ha estat el rival mes fort que he tingut a la meva última etapa com a pilot, i a mes aquest si que ho era de veritat. Ell ha estat el piloto que ha acabat amb mi. Mai hem tingut cap problema personal, encara que tampoc es pugui dir que hàgim estat grans amics, perquè la rivalitat esportiva sempre està present. Apart hi ha el fet de la edat, ell es molt mes jove que jo i vivim lògicament en una ona diferent." Francesc Tarrés: "Aquest si que es el meu germà de veritat. Va entrar a formar part del equip el 1998, per que jo em sentìs mes recolçat. Ha fet moltes funcions dins del equipo, però la mes important ha estat aquesta, la de germà. Em defensaría fins a la mort, perquè apart de la seva obligació professional, el vincle familiar el fa anar molt mes enllà si fa falta. Precisament per això hem tingut algunes enganxades, entre ell i jo hi ha un excés de confiança que a vegades et porta a això." Ignasi Verneda: "En Verneda ha estat l’impulsor de la època moderna del trial. Ha fet molt per aquest esport, sobre tot a la seva primera època. Ara potser s’ha convertit en mes diplomàtic, degut al càrrec que ocupa. Penso també que es en gran part responsable de tots els èxit que ha aconseguit l’equip nacional." Tommi Ahvala: "Tan sols va ser un gran rival un any, en el que em va agafar una mica tonto, pels problemes que vaig tenir i que a mes va coincidir amb un gran any d’ell. Ha estat sempre un personatge un tant especial, potser pel fet de ser finès, i que ha arribat mes lluny del que jo m’esperava, encara que en els darrers anys ha baixat molt de rendiment, pels canvis de moto als que s’ha vist obligat." Lluís Gallach: "En Gallach fou el meu primer rival en el campionat d’Espanya. Era un os, un rival molt dur que es treballaba molt els trials. Em va costar guanyar-l’ho." Narcis Casas: "Per a mi ha estat un gran honor el compartir aquest cinc anys amb en Jordi Tarrés. D’ell m’ha encantat la seva sinceritat, la seva honestedat, la seva capacitat d’enfrontar-se als problemes de cara. Un altre cosa molt important es que encara que hi hagi hagut ocasions per fer-ho, mai ha fet trampes. La picaresca sí, perquè es molt llest, però trampes mai. Es un personatge que es distingeix dels demès per la grapa que només tenen els campions, i que surt quant ho tens tot perdut." Josep Rovira Paxau: "Que ha estat el millor no cal dir-ho, i ha aportat moltísim al trial, encara que el seu excés de cel per guanyar sempre l’hagi fet trepitjar a algú algun cop. Sobre la forma de treballar a la moto hem tingut petites diferèncias que prefereixo que quedin entre nosaltres. Per a Gas Gas ha estat també fonamental, no ja pels títols aconseguits, sinó pel prestigi que li ha donat a la marca." Ignasi Verneda: "He tingut la gran sort de poder viure en directe la carrera d’en Jordi Tarrés i les seves victòries. Es podria dir que hem començat junts, i ara que s’en va recordo molts moments agradables viscuts amb ell. M’ha tocat ajudar-lo en alguna ocasió, però ell sempre ha estat molt agraït. Un altre aspecte a destacar ha estat el seu recolçament als pilots joves del equip nacional, amb els que ha anat moltes vegades a entrenar sense necessitat casi ni de demanar-li." Francesc
Tarrés:
"Té una capacitat de treball fora del comú,
la constància en aconseguir un objectiu, no es desmoralitza
mai. Creu molt en les seves idees i les defensa a mort, perquè
te una mentalitat d’autèntic guanyador. En canvi,
aquestes mateixes virtuts algun cop se li han tornat en contra,
perquè de la mateixa convicció que te, costa molt
fer-lo reflexionar, i pot empenyar-se a seguir un camí
equivocat. Com a persona, nomes puc dir que es molt bona persona
i molt sincer, mai et dirà una cosa si en pensa un altre." Marc Colomer: "En Jordi ha fet molt per que aquest esport comptes amb moltes ajudes i difusió, a el que també ha ajudat que els que veníem darrera no hem defraudat. Personalment, crec que no l’he arribat a conèixer suficient, perquè per la seva forma de ser i de treballar, sempre hi han hagut unes distàncies, al menys pel que respecta a mi. Son moltes diferències, ell sempre ha anat amb la xicota, hi havia molta diferència d’edat, i a mes hem estat rivals declarats en els últims anys. Però no tinc cap problema amb ell, i penso que tampoc ell amb mi." Salva García: "Jo podria omplir moltes pàgines parlant d’en Jordi, però prefereixo resumir-ho en poques paraules. Professionalment parlant son treball, constància, seguretat i perfecció. Aquest es el Jordi que jo he conegut en la nostra etapa junts. Personalment son dues paraules: bona persona i humil." Thierry Michaud: "No puc mes que declarar-me admirador d’en Jordi Tarrés com a pilot, per tot el que ha aconseguit esportivament. Personalment, a pesar de la gran rivalitat que hem tingut, mai he tingut cap problema greu amb ell. Ha estat molt difícil per a mi d’acceptar, com es lògic. La trajectòria d’en Tarrés ha estat sempre positiva, i penso que no s’ha d’atribuïr a la sort doncs s’ho ha treballat molt, però també ha tingut la fortuna de que tot li ha sortit de cara en tots els aspectes. L’únic defecte que li he vist ha estat una certa debilitat psicològica en els moments límit. Les dues úniques vegades que ha tingut de jugar-se el títol a tot o res a la última cursa ha fallat, primer amb mi el 1988 i desprès amb l’Ahvala en el ’92." Lluis Gallach: "La primera aportació d’en Jordi fou la de revolucionar amb un pilotatge diferent, al que després s’hi varen adaptar tots els pilots. Ha donat també un impuls molt gran al trial, del que ens anem beneficiat tots. Personalment hem tingut bona relació, son molts anys, però sempre ha estat una mica distant de tots." Pere Ollé: "A pesar de ser molt mes jove que jo, considero a en Jordi com a un mestre en la feina diària i professional. Quant em plantejo fer quelcom important, sempre em pregunto a mi mateix: Com ho faria en Jordi?. La nostra relació personal es en aquets moments molt bona, i mirant enrera, penso que ens va anar molt be als dos la separació temporal que varem tenir. El seu defecte mes gran es a vegades un excés de ambició, quelcom que de totes manares es moltes vegades una virtut, doncs considero que apart de les seves grans qualitats naturals, moltes coses no les haques aconseguit sinó hagués estat per les ganes que hi ha posat." Antonio Trueba: "En Jordi es un home amb una capacitat de treball sobrenatural, i això òbviament li ha donat els seus fruits. Aquesta qualitat ja me la va demostrar de molt jovenet, quant em va venir a demanar ajuda per primera vegada, vaig veure en ell una brillantor en els seus ulls que no era gens normal a la seva edat, i va fer el que fes falta per convèncer-me, i segueix sent així fins ara. Aquesta mateixa ambició, però, li ha comportat algun problema amb gent del seu entorn, donat que a vegades no s’ha donat compte de que no tothom pot seguir el seu ritme frenètic. Ha estat exemple per a molts joves, però alguns volen ser com en Jordi Tarrés per poder portar be una moto de trial, i no s’en donen compte del sacrifici i treball que hi ha darrera del Tarrés rutilant i famós que coneixem ara, volen arribar dalt de tot sense cremar les etapes necessàries, i això no es possible. La ruptura amb Beta, vista des de l’òptica actual, fou lògica pels anys que portaven junts, s’havia perdut l’il·lusió per les dues parts desprès de tots els èxit obtinguts. La relació actual es molt bona, i inclús es va estar apunt de tancar el cercle tornant a córrer junts aquest últim any." Victòries per pilots 1º
Jordi Tarrés 61 victòries Punts per pilots 1º
Jordi Tarrés 2341 punts
1º
Jordi Tarrés 7 títols Número de victòries consecutives 1º
Jordi Tarrés 14 (De 1989 a 1990) Número de pòdiums consecutius 1º
Jordi Tarrés 31 (De 1989 a 1991) Pilot mes jove en aconseguir una victòria 1º
Takahisa Fujinami 17 anys, 7 mesos, 25 dies. (Ale.97)
Pilot mes jove en aconseguir un Campionat del Món 1º
Gilles Burgat 19 anys, 10 mesos i 5 dies |